En els darrers anys, gràcies sobretot a la immediatesa de les noves tecnologies, s’ha popularitzat i democratitzat un gènere apassionant que els grans fotògrafs van iniciar ja al segle XIX i XX: l’street photography. Si hagués de descriure aquest gènere d’una manera gràfica ho explicaria com aquell moment que et sents cridat a fer una petita malifeta, a fer una petita trampa, a realitzar un petit furt, que no és altra que posseir un instant d’una persona i immortalitzar-lo per sempre més.
Els entesos diuen que l’street photography es diferencia de la fotografia documental o el fotoperiodisme per la seva vessant anecdòtica més que històrica. Per tant, la rapidesa del “moment decisiu” és crucial per capturar l’essència d’un moment fugaç. O dispares o mors, o caces o et quedes sense presa, o realitzes la instantània o et quedes amb les ganes. D’aquí la malifeta, no hi ha temps per demanar permís, no hi ha temps per preguntar o buscar complicitats i d’aquí que de vegades l´única manera d’obtenir el gran botí, aquell moment únic sigui sense avisar, d’amagat, com un caçador furtiu.
En aquest petit article us volem il·lustrar amb imatges d’un viatge al Marroc del 2016, realitzades pels carrers de Marràqueix i Essaouira. Podeu fer la prova, però generalment a la gent d’aquests llocs no els agrada ser retratats, sempre podeu demanar permís, jo ho vaig intentar, però en un 90% de les vegades em deien que no, en un 9% em demanaven diners, i en un 1% somreien i em deien que sí. Heus aquí unes fotos robades, desenquadrades, inclús desenfocades però per damunt de tot són unes instantànies que tracten de buscar tant el moment com el document, i per mi aquesta és la única manera d’obtenir-les: disparant des de les entranyes.
T’animes a provar el que se sent? Clicka aquí!